"Tot al teu voltant s’arremolina, col·lideix, i tu et sents buit com el vòrtex d’un cicló." «No t'aixequis», de Vòrtex (Premi Recvll 2025) és un relat que ens transporta a l'ull del cicló de la paternitat. Us convidem a llegir-lo i, si us obre la gana lectora, un animem a llegir l'obra sencera, on us esperen cinc contes commovedors més. Podeu aconseguir el llibre aquí, a qualsevol llibreria dels Països Catalans o bé a través d'una subscripció a l'Aixeta!    

__________________________________________________________________________________________________________________

NO T'AIXEQUIS

No arribes a tot. T’ho dius a tu mateix i t’ho diu la Marta. Te’n vas a dormir a quarts de dues de la matinada i a les sis has d’estar dempeus. La feina que tant t’agradava, ara t’escanya. Des de quan? Però només et saps respondre que necessites dormir més. Són la pressió, el ritme i la immediatesa, que et fan esclau. Ho saps i vols afluixar, però a l’hora de la veritat se’t fa impossible. Has d’entregar el projecte abans del que et pensaves i li dius a la Marta que durant els propers dies gairebé no hi seràs. Bé, hi seràs físicament, però no et podràs ocupar de tot el que et pertocaria. Ella et pregunta si, almenys, podràs portar i anar a buscar en Jan, que ella també és esclava com tu d’aquesta feina i d’aquest dia a dia que viviu plegats, amb cadenes que lliguen curt els turmells i que us impedeixen avançar com voldríeu. 

―Sí, això sí. Dimarts i dijous portaré i aniré a recollir en Jan, com sempre, però hauré de treballar a les nits. 

―Gairebé sempre treballes, a les nits. 

―Tu també allargues els torns i arribes tardíssim de l’hospital ―li dius. 

―Ja ho sé, però no me’n culpis. És la feina. 

―No és un retret, Marta. Fem el que podem, oi? 

―Suposo que sí. No pateixis, jo m’ocuparé de cuinar per l’endemà quan en Jan dormi. 

―Sí que pateixo, Marta. Això no hauria de ser així. 

―No. No hauria de ser-ho, però què vols fer-hi? 

L’endemà et lleves més d’hora que mai. Falten cinc minuts per les cinc del matí. No has dormit ni quatre hores. Et prepares el primer cafè i treballes amb l’ordinador fins que la Marta es desperta. No us dieu pràcticament ni bon dia, i mentre tu segueixes enfeinat davant la pantalla, ella es prepara, et diu que tens el dinar a punt per emportar damunt del pedrís, i se’n va d’una revolada. 

A les set i dos minuts es desperta en Jan. És un nen que no sap ronsejar, matiner de mena, obre la parpella i s’activa. Li fas un parell de festes, uns quants petons i quatre manyagues, però de seguida poses el cronòmetre i la maquinària en marxa. Els matins també són una cursa. 

Li treus el pijama, li canvies el bolquer, li neteges la cara de lleganyes, el vesteixes de carrer i un cop el deixes a terra, el persegueixes perquè pugi a la trona i no s’entretingui més del compte. Un cop a lloc, l’ajudes amb l’esmorzar. Fruita ben tallada i un iogurt. Li expliques, mentre plora, que no passa res, que el got de llet se’l tira per sobre qualsevol, que fins i tot et passa a tu, i que no cal posar-se així, que no n’hi ha per tant, que si plora per qualsevol cosa aviat no li quedaran llàgrimes. 

El canvies de roba en contra de la seva voluntat mentre li raones per què no pot anar així de xop a la llar d’infants, i ell et repeteix que sí que pot anar-hi, que sí que pot, que pot, que pot, que pot i que ho vol. Que ho vol! I a tu et sap greu no cedir. Ben mirat, podria anar-hi, total, és llet i ja s’acabaria assecant, però et mantens ferm perquè fer-te enrere crearia un precedent molt perillós. 

―T’he de canviar, Jan, això és així. 

―Vull anar moll! 

―I jo ja ho entenc, però avui no pot ser. 

―Vull anar moll! 

―T’he dit que avui no pot ser. 

―I demà? 

Li dius que potser demà sí, i ràpidament tems que et pregunti per què avui no i demà sí, però no ho fa. Té dos anys i mig, i tot i que parla molt i molt bé, afortunadament encara raona per l’edat que li pertoca i no s’adona de les incongruències i de les mitges mentides que els adults deixem anar als fills sempre que ens convé. 

Per evitar que es torni a mullar, li rentes les mans en comptes de deixar que ho faci sol. Li rentes les dents, la cara i li apliques una bona rajada de sèrum nas endins per deslliurar-lo d’uns mocs que ja no saps quant temps fa que van instal·lar-se a casa vostra i que tampoc tens gaire clar que n’acabin marxant mai. 

Li tornes a canviar el bolquer perquè s’ha cagat, li calmes una plorera fruit d’una patacada al front contra la porta entreoberta del menjador, i quan li refresques la trompada a l’aixeta de la cuina, sense voler li esquitxes la samarreta i ell et diu que no pot anar moll a l’escola. 

―No puc anar moll, papa. 

―Són quatre gotes, això no és res. 

―Sí, vaig moll. 

Canvies de tema, li fas un parell de carasses, li bufes la galta, li treus la llengua i desitges que el tema d’anar moll a l’escola es quedi aquí i que el nen no insisteixi. Li poses les sabates i el carregues al cotxet mentre ell et diu que vol anar caminat. Li expliques que no pot ser, que és genial que vulgui anar caminant però que avui arribaríeu tard i que et sap greu, que el cap de setmana ja anireu a tot arreu a peu o a cavall o a l’esquena d’un drac gegant, entre les seves ales o damunt la seva cua plena d’espines, i rugeixes com una fera i fas veure que de la boca et surt foc, i en Jan riu i et demostra que cal molt poca cosa per fer-lo feliç, i que els matins haurien de ser sempre tranquils, amables i divertits. 

T’agrada que rigui, t’abstreu, et retorna al fons del que de veritat val la pena. El seu somriure et fa somriure com si fos un mirall. Però dura poc perquè has de córrer i córrer si no vols anar a destemps de bon matí. Pel carrer veus altres pares i mares que també bufen des de primera hora, i això et fa sentir una mica millor per allò dels mals compartits, que ja se sap que és una bajanada, però en aquest punt en el que et trobes, veure que no ets l’únic que pateix la paternitat, t’ajuda. 

N’hi ha alguns, però, que diries que no bufen, que les seves criatures van immaculades damunt del cotxet, que no s’hi posen drets ni intenten baixar-ne cada tres metres, que no s’enrabien, ni treuen de polleguera, ni fan que et qüestionis si això de fer de pare ho estàs fent tal com toca. Les comparacions són odioses sempre que no te’n proclamis vencedor, i últimament tens la sensació que no fas més que entomar derrotes. 

Entre comparatives i una petita lluita perquè en Jan no abandoni el cotxet com si fos un pirata a l’abordatge, arribeu a la llar d’infants, bufant però a les vuit en punt. Aparques el cotxet en un racó del qual no es mourà fins que tornis a recollir el petit aquesta tarda, i entreu a l’aula groga. 

Li treus la jaqueta, li fas una abraçada i un petó, deixes el sarronet amb els pitets a la cistella i llavors en Jan comença a plorar i se t’enganxa a la cama. T’ajups a la seva alçada, un genoll et grinyola alhora que et pinça, però no en fas cas i dissimules una ganyota de dolor; és el menisc. Fa tres anys que t’hauries d’haver operat, però mai no trobes el moment oportú per abaixar el ritme. Unes carícies, unes paraules amables i el teu índex desfent-se de les llàgrimes que solquen les galtes del teu fill. Mires el rellotge. 

―Au, va, Jan, és el mateix de cada matí. El papa tornarà a la tarda i aquí t’ho passes molt bé. 

Encara has de dedicar un parell de minuts més a fer-li moixaines, a dir-li que a casa, aquesta nit, li explicaràs el conte dels animals que van d’acampada i que tant li agrada, i que al got de llet s’hi podrà afegir una mica de cacau, només una mica, un polsim, però que serà boníssim. Llavors sí, com si la paraula cacau fos màgica, el pots deixar una mica més calmat en braços de l’educadora i ella et diu el que ja saps, que quan ets fora s’oblida de tu i s’ho passa genial. 

Ara sí, et precipites cap a la feina i durant la curta caminada maldius i renegues del projecte que et fa estar amb tanta tensió, que no et deixa gaudir dels moments amb família i que sembla que se’t mengi qualsevol possibilitat de ser feliç. En Jan no es mereix tantes presses, aquest atropellament, com si no hi hagués marge d’error. Rebufes i penses que has de trobar la manera de canviar-ho, que no hauria de ser tan difícil, que t’hauries de posar unes línies vermelles que et prohibissis traspassar per dur una vida més calmada, però ja no pots dedicar més temps a pensar-hi perquè arribes a galeres. 

Entres al despatx, dius bon dia a tothom sense temps a conversar ni una mica amb ningú i et col·loques rere la pantalla amb un pam de llengua a fora i un cabàs de nervis per gestionar. Tot just un quart de nou del matí i ja et sembla que no pots més. 

 

L’edifici monstruós que dibuixes pren forma a la velocitat que bonament pots, massa veloç per fer-lo com voldries, massa a poc a poc segons el teu superior. Sembla impossible trobar l’equilibri entre el que tu vols, el que et demanen i el que hauria de ser. El projecte no és perfecte, ni de bon tros. És vulgar i matusser, i tu no suportes ni una cosa ni l’altra. Les coses perfectes requereixen temps i tu no el tens. Quant fa que te’n manca? 

No aixeques el cap de l’ordinador fins un quart d’una, que necessites imperiosament el segon cafè del dia per no sucumbir a la son. Les parpelles se t’arronsen cap avall i grinyolen com la persiana d’un local ronyós. Deixes l’ordinador encès i abandones la cadira ergonòmica. El bar de sempre és a sota mateix del despatx, només seran deu minuts i llavors tornaràs a pujar. Abans de sortir, però, l’Hèctor t’intercepta a mig passadís i penses que quina merda, que ara no és el moment de perdre el temps donant explicacions al teu cap i que hauria de ser legítim girar-li la cara sense que això fos motiu de represàlies. 

―Com ho portes? 

―Vaig fent. Molt just. És una feinada. 

―I ara surts? 

―Vaig a fer el cafè. Deu minuts i m’hi torno a posar. Necessito cafeïna si no vull morir de son. 

―És clar, fes, fes, només faltaria. Tot just fa tres horetes que has arribat, oi? 

―Quatre, si fa no fa. He arribat a un quart de nou. 

―Si fa no fa ―et diu dibuixant una rialleta que a tu no t’agrada gens­―. I per cert, divendres em presentaràs el projecte final? Anem tard. 

Se t’inflen els ulls com si te’ls bufessin de l’interior del cervell a través d’una canyeta. Dubtes què respondre. Un bon cop de puny al bell mig del nas et sembla adequat, però massa primari. 

―Divendres no crec que ho tingui acabat. 

―Però l’entrega és dimecres de la setmana que ve, oi? 

T’emprenya que t’ho deixi anar així, com una pregunta, com si tots plegats no fóssiu conscients que dimecres acaba el termini del projecte més important dels últims mesos, com si no et recordessis de la data de naixement del teu fill o que els mitjons es posen abans que les sabates i no al revés. 

―Exacte, dimecres és l’últim dia. 

―I ara vas a fer el cafè perquè t’estàs morint de son i no pots continuar si no prens la teva dosi de cafeïna tot i que tot just fa tres horetes que has arribat. 

―Quatre horetes. Quatre. 

―Si fa no fa? 

No contestes. Somrius per força el comentari de merda de l’Hèctor i te’n vas mentre ell branda el cap. Ara no t’hagués semblat tan mala idea el cop de puny al bell mig del nas després de dir-li que potser hauria de comptabilitzar les hores que treballes cada nit i que no computen ni consten enlloc. 

 

Et coneixen. Un tallat a la taula de la punta. Avui ni diari. Treus el telèfon i fas una ullada als missatges. No hi tens res de l’altre món. La Marta t’escriu, et pregunta com ha entrat en Jan a l’escola bressol i et recorda que avui arribarà tard. No te n’havies pas oblidat. Tres tardes te n’ocupes tu, dues ella, i la setmana següent al revés. Logística, logística i logística. 

La Marta fa d’infermera i també va de cul. Li agraden els torns llargs, les guàrdies i les urgències, aquella intensitat que requereix expertesa, encert i sang freda. Us assembleu en aquesta devoció per la feina. Quan us vau conèixer us va costar molt poder-vos veure amb regularitat. Sempre hi havia una guàrdia urgent a l’hospital o un dibuix d’un edifici que no podia esperar perquè les obres havien de començar immediatament. 

Ella deia que no podia deixar de substituir una companya que a última hora s’havia posat malalta, perquè això voldria dir que algun pacient deixaria de ser atès, i que podria ser de vida o mort. Tu li deies que si no enllesties els plànols d’un edifici a temps, les obres no començarien, els operaris es quedarien sense feina, els proveïdors de material també, els bancs no cobrarien els seus interessos amb els crèdits corresponents, la gent que havia d’anar-hi a viure es quedaria sense habitatge, el solar quedaria en desús, hi creixerien males herbes, drogoaddictes hi construirien barraques per anar-se a punxar i alguns nens que l’endemà anirien tranquil·lament cap a l’escola, tot jugant, es perseguirien entremig de les males herbes del solar abandonat, s’entrebancarien amb alguna ampolla buida de vodka barat i acabarien per terra, punxant-se accidentalment els palmells amb agulles infectades de ves a saber quina malaltia incurable, incapacitant i limitadora que els drogoaddictes haurien deixat com qui escup una clovella de pipa. 

A la Marta li feia gràcia la teva facilitat per inventar històries sense sentit. A vegades, ara que viviu fent funambulismes, quan caieu rendits al sofà i us digneu a conversar, la Marta les recorda i et diu que fa temps que no te n’inventes cap, d’aquestes, de les que la feien riure. Tu li dius que té raó, que tens el cervell atrofiat per culpa d’una feina i unes dinàmiques que cal que canvieu, que per això ja no t’inventes bajanades d’aquestes que la feien enamorar-se una mica més de tu, i li demanes perdó. Ella et diu ràpidament que no és culpa teva, que és la vida que us ha atropellat i que encara no heu pogut sortir de sota el tràiler. 

Per això, perquè a tu i a la Marta us va costar molt trobar prou temps per poder-vos veure, les ganes van anar a més. A vegades va bé alimentar la bèstia. I quan vau enllaçar tres cites seguides i vau veure que us enteníeu de veritat, us hi vau tirar de cap i ja no us vau deixar anar. L’ànsia s’havia fet monstre i us vau devorar. On és, ara, aquella fam de l’altre? 

T’acabes el cafè, pagues, puges al despatx, pixes dret, aixecant el cap amunt, mirant el fals sostre, tancant cinc segons els ulls. Llavors t’espolses la cigala, te la guardes, travesses el passadís i un cop a la cadira ergonòmica ja no deixes l’ordinador. 

No només és el dibuix de l’edifici, és tot. Un concurs públic és una aberració burocràtica que no fa més que enfangar-te els peus a mesura que intentes avançar entre procediments, trameses i justificacions. La redacció de la memòria et fa sagnar. T’encalles, reescrius, redibuixes, refàs, desfàs i tornes a refer. Intentes respirar ben endins i quan el teu company, deu anys més jove que tu, et ve a demanar informació sobre un projecte antic que no acaba d’entendre, li deixes anar un moc injust. 

―Hòstia, ho tens tot al núvol, llegeix-t’ho tres vegades si cal. Em sembla que n’ets capaç. Que no vas acabar la carrera? 

No et contesta tot i que saps que podria engegar-te a la merda. Potser és el que buscaves. No pas encetar una guerra, no, perquè en Marc i tu us enteneu, però discutir per aquesta estupidesa potser t’hagués anat bé per alliberar tensions. Et dius a tu mateix que després li diràs que et sap greu, que estàs al límit i que no t’ho tingui en compte, que algun dia podeu anar a fer una cervesa, que el convidaràs i així desconnectareu del despatx. Després d’unes quantes hores més de feina, però, se’t fan tres quarts de cinc i ja no li dius res. Saps que parlar-hi et prendrà un temps que ara mateix no tens, així que surts escopetejat i mentre baixes les escales que donen al carrer, et dius que ets un imbècil i que fa temps que ni et reconeixes, ni et suportes, ni t’agrades. I no agradar-se a un mateix és molt fotut. 

No corres, però gairebé, i sues. La camisa se t’enganxa a la zona lumbar i tens la sensació que t’impregnes de la contaminació ambiental que generen els vehicles que eixorden l’ambient urbà. Et mires el rellotge i et relaxes un instant. Hi arribaràs a temps. De la feina a l’escola bressol hi tens només cinc minuts. Encara te’n sobraran deu. Aprofites per preguntar-te en quin moment vas deixar de dissenyar el que tu volies per dissenyar el que et demanaven els altres; com vas poder acceptar subordinar-te a algú tan cabró com l’Hèctor. T’enrabies. Quanta gent ho viu, això? Quan vas adonar-te que la realitat distava una barbaritat del que t’havies arribat a creure que seria la teva vida? Que potser ets l’únic babau? Et vols fer mal, flagel·lar-te, de fet estàs a punt de retreure’t cada una de les decisions que has pres els darrers deu anys de la teva vida, però de seguida arribes a l’escola bressol, entres a l’aula groga i quan vols dir-te el nom del porc, en Jan et salva. 

Un fill pot ser això. Un oasi. També una excusa. Un oasi pot ser una excusa per seguir vivint. Un fill també. T’ho has dit els darrers mesos. N’heu parlat amb la Marta. 

―Per què vam tenir en Jan si no som capaços de trobar-li prou temps? 

―Per ell, per fer-li aquest regal. Per donar-li la vida. 

―Per donar-li la vida? Sí, Marta, potser sí. 

―O ho vam fer per nosaltres? Per sentir-nos que avançàvem? 

―Per ell, oi? 

―Coi, per ell i per nosaltres. Per crear una família. Ho volíem. 

―Sí, ho volíem. 

―Ho necessitàvem? 

 

Et veu mentre juga amb uns animals de la mida d’una taronja. Una vaca, un conill, un porc, un mico. Els intenta apilar però li cauen per terra. Encara és maldestre. Els deixa de cop, es posa dret i corre cap a tu. L’alces amunt i us abraceu. Li preguntes com ha anat el dia i et diu que bé. Et dirà que ha anat bé tant si és veritat com si no, perquè a aquesta edat les criatures encara responen moltes preguntes d’inèrcia, tal com feu tu i la Marta, quan abans d’anar a dormir us pregunteu quatre coses de manual. 

―La feina? 

―Bé. 

―Has sopat bé? 

―Sí. 

―Demà hem de comprar patates? 

―S’ha de mirar el rebost. 

 

Agafeu el sarronet amb els pitets i us acomiadeu de l’educadora, però abans de sortir de l’aula, et sona el telèfon. És l’Héctor. En Jan s’ajup i agafa unes peces d’un trencaclosques i se’n torna cap a les taules per col·locar-les al seu lloc. Despenges a contracor. 

―Digues. 

―Pots parlar? 

―No gaire, estic amb en Jan a la llar d’infants. 

―És greu, hòstia. El projecte. 

―Passa res? 

―L’has d’acabar. Això és el que passa. I que ens l’hem de repassar perquè sigui excel·lent. 

―Faig el que puc, Héctor. Vam començar tard, ho saps perfectament, i a més a més ens falta gent si volem ser ambiciosos. Jo sol no puc assumir-ho tot i ja t’asseguro que el resultat no serà impol·lut. 

―Doncs ha de ser-ho. Que no ho entens? Mira, això que no surti d’aquí, però en aquest projecte ens hi juguem molt, de fet ens ho juguem tot. Hem de guanyar el concurs públic si no volem plegar veles. 

―Plegar veles? 

―El despatx, collons. Penja d’un fil. 

Vols respondre-li que se’n poden anar a pastar fang, ell, el despatx i els socis de merda, però et mossegues la llengua. 

―Ja t’he dit que faig el que puc. 

―Hòstia, doncs espavila i fes una mica més. On m’has dit que eres? 

―A la llar d’infants. 

―Doncs deixa de fer de mama i posa’t a fer d’arquitecte, que per això et paguem. 

T’irrites, supures. Mires cap allà on és en Jan i penges sense afegir res més. 

―Jan, marxem ―però en Jan segueix a la seva i per això alces la veu―. Jan, marxem! 

L’educadora et mira. Les altres criatures també. En Jan deixa les peces del trencaclosques i ve cap a tu amb el cap mig cot. Has cridat d’aquella manera que s’ha d’evitar, amb una duresa que dicta. No ets així, oi que no? Però és clar: la feina, l’estrès, la vida que t’empeny. Les excuses. Busques la mirada de l’educadora i agraeixes que sigui benvolent. Respires, li demanes perdó amb el posat i quan ja ets a punt de sortir, l’Aniol, un tabalot divertidíssim que sempre duu alguna nafra als genolls o al front, comença a cridar com un esperitat. 

―Porto calçotets! Porto calçotets! Porto calçotets! 

L’Aniol es posa a córrer mentre s’estireganya la goma dels pantalons per ensenyar els calçotets de ratlles blaves acabats d’estrenar. 

―Carai ―dius a l’educadora―, ja no porta bolquer? 

Ella et mira i et somriu afable. 

―L’Aniol ja fa dues setmanes que no. 

―Que precoç! ―dius amb una admiració que et ve de nou. 

―No et pensis ―et respon l’educadora―, ja és l’edat. 

 

Tornant cap a casa, en Jan et demana si pot pujar-te a cavall. Encara penses en la trucada de l’Héctor i en els calçotets de l’Aniol. Pel motiu que sigui, els dos temes se’t barregen. Li dius que sí, que pot anar a cavall, i te’l carregues a les espatlles mentre amb una mà li subjectes un peu i amb l’altra empenys el cotxet. 

―Ara soc alt. 

―I tant, Jan, ara ets altíssim. 

―I peso? 

―Molt! 

―Molt? 

―Una tona! 

―Una tona? 

―No, és broma, peses catorze quilos. 

―Jo vull pesar una tona!

T’agrada veure’l així, criatura, desenfadat i lliure de cabòries. Li agrada la llar d’infants, gairebé sempre en surt content. Et preguntes quant temps fa que tu no et capfiques per res, però t’és impossible assegurar-ho amb certesa. Potser des d’abans de tenir en Jan? O has d’anar més enrere? Molt més? Potser quan anaves a la universitat. Sí. Allà hi vas viure dies d’aquests, sense neguit ni ànsia. En vols algun. Només un dia així. Et dius que te’l mereixes però ets incapaç de saber quan en podràs gaudir. Pot, algú amb fills, viure un sol dia sense pensar en responsabilitats? 

 

A casa, la Marta no hi és. En Jan demana per la mama, i li expliques que avui és d’aquells dies que ella arriba tard, quan ja esteu endormiscats entre contes. Fa un intent de rebequeria però el saps redirigir, i mentre prepares el sopar, ell t’estira dels pantalons i et diu que té gana, que té set, que vol sortir al balcó a regar les plantes i et demana el telèfon mòbil que tu et negues a deixar-li perquè això de les pantalles sí que ho teniu sagrat. Gairebé. Gairebé sagrat. Només en cas d’emergència. Així que de seguida que tens el sopar a punt, despulles en Jan i el fas entrar a la banyera de plàstic petita que s’ha apropiat del plat de dutxa. 

Allà on fa dos anys i mig hi havia sabó, xampú i alguna crema exfoliant, ara hi ha aneguets, barquetes, contes de plàstic i pots de colors de totes les mides perquè en Jan s’entretingui mentre li treus la sorra del pati que sempre porta entre els cabells, o la ronya entre els dits que no saps com carai s’hi pot ancorar amb tanta força, o els mocs propis o aliens que se li han petrificat per qualsevol racó de la cara. Es remou, és clar, es queixa quan li va aigua als ulls. En Jan vol jugar i no pas aixecar els braços perquè li netegis les aixelles o mirar cap amunt perquè descobreixis entre els plecs del coll dues rengleres de brutícia que sembla que faci dècades que hi han fet niu. 

El dones per bo. Net. Força net, almenys. I ara et toca a tu. Aquí mateix, procurant no esquitxar-lo i, mentre ell s’entreté amb les joguines, et dutxes com pots al seu costat amb el poc espai que et queda, fent equilibris per poder-te fregar prou els racons per sortir de la dutxa amb la sensació que t’has pogut desfer dels estralls i la fortor corporal que aquest dia dur t’ha anat deixant al damunt. 

A fora, mentre t’eixugues, et mires com en Jan juga dins la banyera petita, i no saps per què, et recordes de la Marta, d’aquella vegada que es va cancel·lar un vol quan éreu de viatge a l’altra punta de món i us van allotjar en un hotel que tenia una banyera de la mida d’un camp de futbol. La vau omplir, vau col·locar dues copes de vi a l’abast perquè a les pel·lícules ho fan així, i us vau ensabonar i esbandir un parell de vegades, us vau fer massatges, l’un als peus de l’altra, vau escoltar música jazz, i allà dins, mig submergits, us hi vau passar una eternitat. I sí, també us vau fregar l’esquena. L’esquena! Així que mentre mires com en Jan juga dins l’aigua, et preguntes quant temps fa que ningú no et frega l’esquena; et dius que la paternitat és el millor que hi ha, que no trobes a faltar res de la vida que tenies abans de ser pare i que l’esquena, si la tens una mica bruta, tampoc no passa res perquè ningú no te l’ha de mirar. Et costa el que no està escrit empassar-te aquest amassat de mentides, però al final ho aconsegueixes fer baixar coll avall perquè és la manera més fàcil de seguir endavant.  

―Anem tard, Jan, bonic. Sortim? 

―Vull jugar una mica més. 

―Anem una mica tard. Demà podràs jugar-hi més estona. Va, surts de la banyera? 

―No vull sortir. 

―Va, Jan. 

―No! 

―Jan... 

―Que no! 

 

Fa temps, amb la Marta, vau anar a una xerrada que conduïa una psicòloga molt reconeguda i que pretenia donar eines a pares i mares novells, per tal de gestionar els conflictes amb les criatures. Ara, si fossis enmig d’aquella xerrada, t’aixecaries i fotries el camp. Potser, fins i tot, un cop dempeus, riuries irònicament i llavors marxaries tot dient als presents que no siguin il·lusos, que no s’ho creguin, que la paternitat i la maternitat disten mil quilòmetres de les paraules de l’experta. Ara penses que aquella xerrada no et va servir de res, i que les eines, com a la vida, les has anat adquirint a base d’experiència i patacades, i que aquest és un sistema que sempre t’ha semblat bé. La consellitis pot arribar a ser molt cabrona. 

―Mira, bonic, fem una cosa. Jugues un parell de minuts més i llavors sortim, d’acord? 

No les tens totes, però en Jan et fa que sí amb el cap i continua jugant amb els vaixells i els ninots. Dos minuts després li proposes que potser pot anar sortint, que ja han passat els dos minuts i que ja és hora de sopar, i t’alleuja que et faci cas sense protestar. 

A l’habitació li eixugues els cabells esvalotats i li escampes crema hidratant per tot el cos. T’agrada el moment. El cansament del dia es difumina i et sents feliç quan en Jan t’ajuda a untar-se com si fos una torrada. Agafa crema amb els dits i te l’escampa per la cara, i tu li rius la gràcia i ell et torna una riallada esplèndida just en el moment que et sona el telèfon. 

―Serà la mama! ―diu en Jan, excitat. 

―No ho crec. Avui la mama treballa fins tard, però potser allarga el torn i per això truca? 

Però és clar, no és la Marta. Torna a ser l’Héctor, i aquesta vegada exigeix amb duresa. El projecte. Divendres vol la presentació. Com més parla, més s’encén. Diries que va begut, no pas pel que diu, sinó per com entona. Demà en vol veure una versió, tant és, la que tinguis. 

―Sí, d’acord, demà ens ho mirem. 

―No, demà ho acabem, collons! I ha d’estar immaculat! 

―Héctor, estic amb en Jan. 

―Doncs espavila a fotre’l al llit i posa’t a treballar. 

Et penja abans que t’hi puguis negar. Et claves les ungles al palmell, et sents temptat de clavar un cop de puny a la porta just quan en Jan agafa el pot de crema i el llança contra la paret com si fos un jugador d’handbol en miniatura. 

―Jan! 

No només ho has cridat, ho has esputat amb ràbia. En Jan se n’adona i tu també. És la segona vegada en poques hores que li perds el respecte, que no el tractes com sempre ho has volgut fer. Es posa a plorar de cop, explosiu, com una xíndria quan esclata contra el terra. L’abraces amb força mentre et retens les llàgrimes que ara volen assaltar-te els ulls. 

―Ja està, Jan, ho sento. Ja està. Em sap greu. No volia cridar. M’he equivocat. Ens calmem i anem a sopar? 

Ho aconsegueixes. En Jan i tu us enteneu, el saps tractar i t’hi has dedicat des de naixement. Li acabes d’escampar la crema hidratant, li poses el bolquer, el pijama i aneu cap a taula. No deixes de pensar en la trucada de l’Héctor mentre dones cullerades de pèsols, patata i pastanaga. T’hauràs de passar tota la nit treballant, i tot i així, no creus que avancis prou per maquillar la versió del projecte. En Jan diu que vol un altre iogurt, i li dius que d’acord, que li vas a buscar a la nevera, i fas l’esforç de buidar la ment, de centrar-te en ell i prou. I mig te’n surts. 

―L’astronauta amb cua de peix va baixar del seu coet, va fer tres salts, va entrar dins del submarí i va preparar-se un plat de patates interestel·lars. 

―Patates interestel·lars? ―pregunta en Jan amb els ulls esbatanats. 

―Sí, i de segon maduixes amb pols d’estrella. 

―I plàtan? 

―Sí, plàtan també, de mercuri! 

T’encanta l’estona de contes al sofà. En Jan ja té les dents netes, porta el bolquer sec acabat de canviar i el pijama ben posat. S’ha oblidat del got de llet amb cacau que aquest matí li has promès que es podria prendre, i tu no l’hi recordaràs pas. Les revolucions li han baixat, es va deixant vèncer pel pes del dia, per l’acumulació d’estímuls i el cansament. La rutina li va de meravella perquè normalment, cap a dos quarts de nou, cau rodó mentre li expliques el tercer o el quart conte, com si fos la dosi perfecta de somnífer. Queden deu minuts per la seva hora, i ara la porta de casa s’obre. 

―Mama! 

―Hola, bonic. 

―Vens? Estem explicant contes. 

La Marta es treu les sabates i s’instal·la al sofà amb vosaltres. Et fa un petó ràpid a la galta i de seguida s’adona que no estàs bé, però no et diu res perquè ara no és el moment. De fet, fa temps que no trobeu el moment per parlar de res amb prou calma. Esteu tan cansats quan acaba el dia que sou incapaços de res més que deixar-vos caure rendits al llit. 

La Marta olora els cabells nets d’en Jan, li acarona la pell fina, li rosega una orella i a dos quarts de nou en punt el petit s’adorm entre vosaltres, entre les vostres veus narrant històries d’avions, rius glaçats i papallones amb xanques. 

L’heu portat al llit, i ara la Marta i tu sopeu. Hauria de ser el vostre moment. Li resumeixes amb quatre paraules mal ordenades la merdeta de dia que has viscut i el que encara et queda. Ella també ha tingut un dia dur però et costa ser empàtic. L’escoltes a mitges, sense cap atenció, i t’ho retreus de seguida. Quant fa que us passa, això, que ja no us doneu la importància que caldria? T’hi esforces, i busques un tema de conversa que us torni a connectar. 

―A la llar d’infants m’han dit que ha anat tot bé, que en Jan s’ha portat de meravella i que ha jugat molt. 

―Ha dormit? 

―Sí, com sempre. 

―Estava apilant animals quan has arribat? 

―Sí  ―li dius, i se’t dibuixa un somriure― com gairebé sempre. I saps què? L’Aniol ja va sense bolquer. 

―Ostres, mira que bé. Ja se’l veia molt espavilat. 

―En canvi en Jan sembla que no tingui cap intenció de deixar-lo. 

―És petit, encara. No hi ha cap pressa. 

―L’educadora m’ha dit que ja toca. Vull dir, que no hi ha pressa, però que tampoc no cal que ho deixem passar. 

―Va, que vagi al seu ritme. És petit, encara. 

―Sí, però potser hauríem d’estar-hi més a sobre, proposar-li més l’orinal. 

―No ho sé. Jo crec que no cal ―diu la Marta, que s’aixeca i se’n va cap a l’habitació a canviar-se. 

―No fas postres? 

―No em ve de gust. Encara s’han de preparar els àpats de demà, no vull que se’m facin les tantes. 

―Doncs em posaré a treballar ―dius amb desànim. 

Des del menjador et contesta que segur que te’n surts, tot i que pel to de veu saps que ho diu d’esma, sense empatia ni convenciment, i a tu això et molesta però ho entens, perquè deu ser la mateixa manera que últimament tens tu de tractar tot el que es refereix a ella, a la seva feina i a les seves necessitats, amb una desídia que fa llàstima. 

 

El teu dia hauria d’acabar aquí, en aquest moment, amb el conte explicat, amb en Jan dormint i amb una estona de sofà al costat de la Marta que us acostés. Us hauríeu de posar el pijama, llegir de costat, compartir algun capítol d’una sèrie, comentar alguna notícia, planificar un cap de setmana a la muntanya, posar-vos crema, explicar-vos les xafarderies de la feina o fins i tot refregar-vos els cossos. Quan fa que tot això no passa? 

Abans sempre sabies si la Marta, a l’hospital, havia atès un home que s’acabava de cremar, algun accident de moto, una dona gran amb problemes respiratoris o una criatura amb un braç trencat d’una caiguda absurda. T’interessava, et captivava la passió que lluïa a la cara mentre t’ho explicava. Ara ja no saps ni si quan et diu que el torn s’ha allargat i arriba a casa tres hores més tard del que tocaria, és veritat o només ho ha fet per no haver de coincidir junts i desperts ocupant el mateix espai. No. Saps que això no és així. Però, ho saps de debò? No hi vols pensar. El problema ets tu i la teva feina. 

Per això el dia hauria d’acabar aquí, perquè ara que et tanques a l’habitació petita que feu servir de despatx, no pots evitar preguntar-te quant temps fa que aquests torns de tarda se li allarguen tantíssim. No pas el d’avui, que ha sigut com els habituals, però és un fet recurrent que sovint arribi molt més tard. De fet, tardíssim. Fins i tot quan tu i en Jan ja esteu dormint. Per què no te n’havies adonat? Et claves un cop al front amb el palmell. De veritat desconfies? Deixes anar un petit gruny i et poses a treballar. Et vols obligar a sortir-te’n perquè el projecte no deformi la teva realitat. És el que està fent, oi? T’ho preguntes. És el projecte o la quotidianitat, que et desmunten? Prou! Et submergeixes a la feina. 

No fa tant t’hauries convençut que en una nit podies acabar qualsevol projecte, que te’n sortiries, que el cervell et carburaria a mil revolucions i ho tiraries endavant. Voldries ser aquesta persona d’abans i per això ara et reptes. I t’hi bolques. Aquest sí que ets tu, l’apassionat de la feina, l’incansable. Els dits et teclegen, dibuixes, concretes i avances. Per uns moments t’ha desaparegut el cansament, també has perdut la percepció del temps, et passa quan tot funciona, quan t’apropes a la meta, i et sorprens que siguin les tres de la matinada quan et sona el telèfon. 

És l’Héctor i està encès. Primer t’exigeix i després et suplica. Et diu que sense aquest projecte el despatx està perdut. 

―Estem de deutes fins al coll ―et diu ―, ens has de salvar. 

―Héctor, no em pots trucar a qualsevol hora. 

I llavors torna a enfurismar-se. Se’t menja amb un discurs autoritari i amenaçador. Crits que criden més crits. A través del telèfon pots sentir l’alcohol que li alena de la boca. Vols alçar la veu però no et surt. T’ha abduït. Li dius sense cap mena de credibilitat que sí, que demà ho tindrà a primera hora, i quan per fi penges t’adones per primera vegada des de fa mesos que no te’n sortiràs de cap manera, que és impossible i que estàs sentenciat. Com és que no te n’has adonat abans? Tens l’experiència necessària per saber que una bestiesa de projecte com aquesta requereix moltíssima feina, molt més personal implicat i més inversió. 

Durant les hores que falten fins que torni a sortir el sol, però, segueixes. És la inèrcia o la por al buit, que et fan seguir? Podries haver plegat ara que te n’has adonat, estirar-te al llit al costat de la Marta i reposar. Però no ho fas, tu continues com un presoner que grata amb l’ungla, dia i nit, les parets de formigó armat que el reclouen i que mai no aconseguirà perforar prou. Quantes setmanes fa que treballes tot i saber que aquesta entrega no es produirà mai? 

Quan clareja, un sentiment de derrota infinit i absolutista t’ennuega. Et sents les ganes de vomitar a la boca, però te les empasses. La Marta apareix a l’habitació que us fa de despatx, i quan se t’acosta la fas enrere amb una mirada que no és de mala lluna ni de no haver dormit. És molt pitjor. 

―No has dormit? ―pregunta des de la distància. 

―Com és que últimament se t’allarguen els torns de tarda dues o tres hores? 

―Perdona? 

Però no cal que li expliquis res més. La Marta t’ha entès perfectament, posa els ulls en blanc i fa mitja volta. 

―Això, marxa. 

Però la Marta no defuig les discussions i encara menys els atacs, així que es gira i a tu et dol absolutament tot perquè li veus la pena als ulls. Ara voldries haver dedicat la nit a tallar-te la llengua amb qualsevol estri de cuina i no pas haver perdut el temps amb el projecte que mai no veurà la llum. Sense llengua no hauries dit el que has dit. 

Et mira vidriosa i t’assenyala amb l’índex, però quan està a punt d’afusellar-te a retrets, fa mitja volta de nou i desapareix. Es reté la rancúnia i tu t’enfurismes en silenci, busques culpables, et mires el projecte de dalt a baix a tota velocitat i et sents penós. No suportes la incompetència, la manca de resultats, quedar malament. Incapaç de gestionar la situació, tanques l’ordinador i l’entafores dins del maletí. 

La Marta apareix sense que tinguis prou temps d’assimilar res mentre encara estàs tancant la cremallera. 

―Ves a la merda, em sents? En parlem aquesta nit, però de moment te’n pots anar a la puta merda. 

―Marta... 

―Encarrega’t d’en Jan, porta’l a la llar. Jo me’n vaig. 

―He d’anar a la feina, l’has de portar tu, avui. És la cadència, la logística. Ahir jo, avui tu. 

―Et dic que avui el portes tu i punt. I a la merda la logística. 

―Marta! 

És un crit que no havia de sortir-te. Mai no us havíeu vist així, amb aquesta tensió, amb aquesta agressivitat. 

―Que et bombin. Ocupa’t del teu fill, porta’l a la llar i llavors fes el que et roti. 

Voldries que el cop de porta et fes plorar, però passa tot el contrari. T’emprenyes encara més, et sents la ràbia ben a dins, com si fossis l’olla a pressió sense forat de seguretat, i ara en Jan es desperta cridant la mama. 

 

Avui no hi haurà moixaines, ni pessigolles ni les atencions de cada matí. La teva cara llarga fa que en Jan col·labori menys que normalment i tu et desesperes. Tot ho fareu a contracor, tots dos, i et veus incapaç de posar-hi remei perquè et sents sobrepassat. 

Mentre li prepares el cotxet per anar a la llar, en Jan decideix que pintar el sofà amb un retolador és una bona manera de passar l’estona. T’encegues. L’agafes d’una revolada, el despulles i et disposes a canviar-lo, però quan el tens despullat, se’t pixa al damunt i et deixa ben xop. Ja no hi veus. Ja no hi sents. Ets còlera. 

L’agafes, el col·loques damunt l’orinal que teniu al bany i que encara no ha fet servir ni una sola vegada i li dius que no s’aixecarà fins que faci el pipí a dins. 

―L’Aniol ja ho fa, oi? 

Però en Jan no et contesta. Té dos anys i mig i només plora mentre repeteix que vol la mama. 

Et sona el telèfon. Te’l treus de la butxaca. És l’Héctor i no respons. Ja no cal. En Jan plora encara més fort i s’intenta aixecar del gibrell, però tu li prems les espatlles avall i l’obligues a seure-hi. El telèfon deixa de sonar, però pocs segons després hi torna. Encara el tens a la mà, així que armes el braç i el projectes contra la paret que hi ha al cap del rebedor amb una fúria que no sabies que pogués ser tan ferotge. L’aparell esclata a fragments i deixa de sonar. La pantalla feta miques, la cantonada escapçada. El protector un metre més enllà. 

―Papa, no vull! No vull! ―crida mentre s’intenta aixecar.                                                                                                                 

―T’he dit que no t’aixecaràs d’aquí fins que facis pipí, t’ha quedat clar? 

 

En Jan plora i tu també. És clar que ho fas. I no ho saps, però el cabró de l’Héctor també plora perquè és conscient que sense aquest projecte els deutes que té se l’enduran tan al fons que potser no en podrà sortir. Des del despatx, desesperadament begut, el teu superior t’intenta trucar una vegada i una altra. Com més temps passa sense que li responguis les trucades, més es mira la finestra que dona al pati interior del despatx amb una temptació que fa basarda. 

Et preguntes quan va ser que tot va perdre la coherència. Quan van permutar-se les prioritats, quan va passar a ser primer patir, i després viure. Que no tens una feina, un fill, una parella i un sostre? Per què no ets capaç de ser feliç? 

Tot al teu voltant s’arremolina, col·lideix, i tu et sents buit com el vòrtex d’un cicló.